I ells rient..

L'atur suma el pitjor setembre en 15 anys

El portaveu Francesc Homs recorda al govern espanyol que precisament ell exigia a Catalunya retallar el doble i que deu diners a la Generalitat

El nombre de persones inscrites a les oficines del Servei d'Ocupació de Catalunya (SOC) al setembre va ser de 600.930, cosa que suposa un increment de 16.282 persones en relació amb l'agost, el 2,78% més, segons el ministeri de Treball.

Aquest creixement percentual és el més elevat des del 2008, quan en plena crisi la intensitat de l'augment de l'atur va ser del 3,55%. Aquest és el segon mes consecutiu que l'atur creix. En xifres absolutes, l'augment de 16.282 persones és el més elevat que s'ha registrat des que va començar la sèrie històrica l'any 2000.

A Espanya, l'increment ha sigut de 95.817 persones, un 2,32% més. És el pitjor mes de setembre des de 1996. El nombre d'aturats a l'Estat és de 4.226.744 persones.

Al setembre, l'atur va augmentar, sobretot en el sector serveis, en 74.590 persones (el 3,09%), cosa que representa el 80 per cent del total de desocupats del mes, seguit de la indústria, en 3.776 (el 0,79%), i del col·lectiu sense ocupació anterior, en 18.986 persones (un 1,06% més), mentre que va caure en l'agricultura, en 1.350 (el -0,97%), i en la construcció, en 185 (el -0,03%).

Tot i que les xifres tenen un cert maquillatge, ja sabeu que mai coincideix l'Enquesta de Població Activa, amb les xifres del Ministeri de Treball, sempre aquest últim redueix en centenars de milers el nombre d'aturats. Això té a veure amb interessos evidents de minimitzar la situació, i amb que molts aturats no s'inscriuen a les llistes del SEPE o el SOC, d'altres senzillament no confien ja en l'utilitat d'estar inscrit.

Tot i així, minimitzats o no, els percentatges son catastròfics, però no es veu pas en els polítics una preocupació excessiva per la qüestió, i més tenint en compte que l'aturat intenta buscar-se la vida fora del parallamps de l'estat, i desapareix con a element social i poblacional; a banda que molts es converteixen en ser passius i desencisats sense força, ni autoestima per exigir un lloc sota el sol.

La vida en la nostra societat és dels actius, encara que una gran part de la població, cada cop més, sigui inactiva. Alguns encara creuen en el somni impossible de mobilitzar a tothom; pequen de prejudicis d'un passat de manual i teoria. En el fons no és altra cosa que buscar la integració mitjançant la protesta, però no tenen en compte un munt de factors socials que treballen contra aquesta mobilització, i el pitjor és que de vegades, com esta succeint ara, la mobilització des de fa anys esta afavorint les postures més reaccionaries de la societat. En el cas de l'estat espanyol bufen vents imparables cap a la dreta, diguis CiU, o Partit Popular.

Fa temps que penso que l'únic camí es que des de la passivitat surti una actitud que bloquegi a la societat, el que passa que això no li convé ni als actius que dominen la situació, ni als actius que fan de contrapès democràtic. Doncs uns i altres fan funcionar la societat, i per molts discursos que etzibin, aposten per un model caduc, és a dir: possessió de productes i capital, i nivells de vida superiors a la mitja mundial.

Si agafem el món Orwellà en el que vivim, la barrera ja no esta entre treballadors i capitalistes, la barrera és entre miserables ( cada dia  més ), i actius. Això que dic hi ha molta gent que no ho compartirà, i justificarà el seu discurs amb posicionaments discursius que tenen la seva part de raó, però que no aconsegueixen, ni aconseguiran saltar el mur que separa els no miserables, dels miserables, per què son discursos que no  arriben a la comprensió d'una realitat ultra-vivent. La prova és que si s'ho miressin des del sector empobrit, veurien que per aquest sector ells no son més que un agent que s'aprofita de la situació, o vol aprofitar-se'n, sigui vivint millor que la resta, sigui aconseguint quotes de poder. Podríem dir en clau de classes socials, que hi ha una petita burgesia, o treballadors no miserables, que com sempre ha passat des de fa dos segles, adopten un discurs radical. Per contra tenim una massa que forma part d'una definició que Marx utilitzava i que ara no se sent, el lumpen proletariat. Molta gent veu l'esquerra com el camí que porta a convertir-se en dreta, no es distingeix cap discurs fora del que no sigui viure  millor i tenir més. Exemples en tenim mils, de conversió d'individus, fins i tot radicals, a conservadors, a propietaris o obsessius consumistes, o fins i tot, dirigents que prediquen el contrari del que abans predicaven.

Aquests exemples, més: el treball temporal, el sous baixos, el consumisme, el crèdit, la desindustrialització, la universitat i la formació executiva, l'aspiració funcionarial, la desculturització, els mitjans de comunicació, l'allunyament de la terra i la immigració, la corrosió del caràcter, la incomunicació social i de grup, l'adveniment del miratge juvenil i les tribus urbanes i musicals, i  molts d'altres factors;  han creat unes classes populars que més encaixen en el fenomen lumpen que tendeix a odiar tot el que sigui discurs polític, i molt més qualsevol forma organitzativa amb fins polítics. El que no vegi això és cec, o viu a un altre temps passat.

Voler que l'estat ho carregui tot, no és precisament apostar per models diferents als que han fet  fracassar a l'esquerra del socialisme real, a la llarga es camina cap l'ineficàcia i la dictadura. Voler desmuntar tot l'estat és l'opció del capitalisme salvatge que ara encarem. Però potser aquesta última opció ens esta donant les claus per aconseguir crear una societat nova lluny del paternalisme del poder polític, l'esquerra autoritària i l'aprofitament d'una doble moral de molts dirigents que es diuen d'esquerres però que només volen rendir-se al poder i als luxes. Amb una situació com la d'avui, amb tants problemes socials, això és un escàndol.