Què farien alguns amb tanta llibertat.?...

"Si Dios no existe, todo es posible"

Dentro de la fe cristiana es "problemático" cualquier sufrimiento que no pueda ser redimido ni explicado en términos de castigo

La coexistencia entre el mal y la divinidad es un problema que ha afectado a la filosofía desde los griegos. Los epicúreos, por ejemplo, afirmaban que dada la maldad que hay en el mundo, Dios es malo o es impotente o ambas cosas a la vez. Por consiguiente, un Dios infinitamente bueno es lógicamente imposible. Dostoievski escribía en los Los hermanos Karamazov: "No puedo resolver esta cuestión. Si todos deben sufrir para ayudar con su sufrimiento a la armonía eterna, ¿qué papel desempeñan los niños? No se comprende por qué deben sufrir ellos también en nombre de la armonía".
El problema de la Teodicea es uno de los principales escollos que ha de responder, entre muchas religiones, el cristianismo. En 1995 el filósofo de la religión, Leszek Ko¿akowski, plasmó estas inquietudes en el libro Si Dios no existe: Sobre Dios, el diablo, el pecado y otras preocupaciones de la llamada filosofía de la religión, utilizando una de las frases celebres de Los hermanos Karamazov que decía algo así como que "Si Dios no existe, todo es posible".
Para Kolakowski es significativo que sólo en el marco de lo sagrado la experiencia religiosa tiene sentido, es decir, no se puede intentar comprender ni a Dios ni a la religión mediante el razonamiento lógico-científico. Así, del caos de la vida a un cosmos ordenado en el que todo, al final, tiene sentido, hay un salto que no se puede apoyar en la experiencia empírica. El acto de fe y de confianza en Dios tiene que preceder a la capacidad de ver su mano en el curso de los acontecimientos. Para el filósofo polaco, la fe religiosa no puede "provocarse" por medio de la reflexión racional. El que cree en Dios no lo hace por los argumentos a favor de su existencia, es porque ven en él el sentido que da a sus vidas y sin dicha creencia se vería abocado al caos de la incertidumbre que provoca el inevitable sufrimiento de vivir. Es decir, si no se cree en Dios, no existe, con lo que el caos se erige como dador de sentido y, por consiguiente, todo es posible.
Por lo que se refiere a la Teodicea, Dostoyevski subraya un tema de vital importancia tratado por Kolakowski que hace alusión a que dentro de la fe cristiana es incomprensible, o mejor dicho, "problemático" cualquier tipo de sufrimiento que no pueda ser redimido ni explicado en términos de castigo. Precisamente, el sufrimiento de los niños no parece venir del pecado y podemos recordar, en esta línea, la última película de Haneke, La cinta blanca. Dosteivski en este sentido argumentaba: "Creo que esa armonía no vale lo que las lágrimas de un niño; de aquella pequeña víctima, que se golpeaba el pecho y llamaba al "buen Dios" desde un rincón infecto. No lo vale porque esas lágrimas no han sido rescatadas nunca. Mientras que sea así no podrá ser cuestión de armonía."
El escritor ruso da una posible solución a la Teodicea en el final de Los hermanos Karamazov. El filósofo polaco, no obstante, deja abierto el problema y en este punto, según su tesis, afirma que sólo dentro del marco de lo sagrado se puede entender a Dios y sólo dentro del marco de lo sagrado la vida cobra sentido. Por lo que, conceptualmente, intentar conjugar a Dios con la existencia del mal en el mundo, no tiene sentido, ya que es una tarea que no se puede explicar de la forma que explicamos por qué llueve. Es decir, es una cuestión de creer o no.
El razonamiento resulta honesto, tanto para los que creen como para los que no lo hacemos. Ya que deja al libre albedrío la elección de nuestras propias creencias. El que se quiera consolar pensando que Dios tiene un plan maestro que escapa a nuestra finitud y que explica, por ejemplo, el sufrimiento de los niños enfermos o el sufrimiento de los que mueren de hambre, es libre de hacerlo. Ahora bien, resulta complicado poder conjugar a Dios con tantas aporías, que no hace falta recordar, en el seno de la Iglesia. Con lo que no se puede dejar de pensar que hoy en día, todo es posible.

Amb tants anys caminant pel món fa temps que he arribat a una conclusió; en general els éssers humans van a la recerca de la esclavitud, a la majoria de la població li és impossible enfrontar-se al vuit existèncial de la llibertat. M'imagino que des de la primera paraula que acabo d'escriure, molts dels que llegeixin estaran en contra de les meves afirmacions. I és que algunes coses per veure-les no sols cal mirar-se la societat des de fora, cosa que tothom sap fer, cal mirar-se hom mateix des de fora, i això no és tan fàcil. Un dels qui em va donar les premises de la por a la llibertat de l'ésser humà va ser Eric Fromm, en un llibre del mateix titol: La Por a la Llibertat, que vaig llegir als anys 80. Per sort encara em va tocar viure uns anys de trasbals, on molta gent ens ho qüestionavem tot, després les coses van canviar; a finals dels 80 i principis dels 90 va venir la resignació, i amb ella el canvi de "religió": el consumisme, i l'adoració de la possessió.

Quan dic a la lleugera que els humans van a la recerca "continua" de la esclavitud, em refereixo aquesta obsessió que té la majoria per sentir la vida ocupada d'alguna manera o altra, fugint de les preguntes interiors. Les metes continues son la vida esportiva que porten molts, una competència, i esforç dirigit, que en general té molt a veure amb la naturalesa humana, evolutiva con qualsevol ser viu. Però aquests haurien de pensar que l'evolució no és cap premi, i quan es travessa una porta (problema) darrera trobem una altra porta per travessar. S'obliden que l'ésser humà també s'extingirà com tot el que hi ha a l'univers, per això sap greu tant d'auto-engany amb el progrés econòmic o personal.

La filosofia de l'individualisme que la majoria professa, és la filosofia de la caducitat accelerada, doncs no hi ha res mes curt que la vida humana. Particularment no crec gaire en el futur, i menys amb programar-lo, per a mi és una tortura saber el que m'espera a cada segon següent, és matar la vida i la llibertat. Però aquesta filosofia no és la que domina a les nostres societats, on la vida deixa de ser una determinació continua, i acaba essent una obligació perpètua.

Tenir no és posseir, sinó ser posseït, això és una filosofia impossible per la majoria, conec molt poques persones que funcionin en sentit oposat a la voracitat possessiva, fins i tot, molts que van de progressistes, tenen un afany grandiós pel seu. El món occidental és assentat sobre unes bases equivocades, però el problema no és de fora dels individus, si no de dins. S'han creat subjectes que son impossibles a societats de caire col·lectiu, digueu socialistes, comunistes o anarquistes. Sembla que on hi ha  més objectes per compartir, menys es comparteix. Amb tot, hi ha llocs del món on si que trobem elements que es basen en aquests principis col·lectius, però aquí cada dia és més difícil trobar-los.  Com li has de dir a la majoria gelosa del seu temps que aquest no li pertany ?. Que basi la seva existència en la socialització desinteressada, si l'única socialització que coneixen es basa en el rèdit econòmic.


Cada cop em molesten més, no els reaccionaris, si no els que van de progressistes i no saben que segueixen premisses molt pitjors, que tenen a veure amb tot el que acabo de descriure, fugida de la llibertat, venda del seu espai, i del seu temps, en base a la compra d'una paraula entelèquia que mai trobaran significada com a real: la felicitat.

Quan ve un Papa i canta contra l'individualisme no és que estigui fent una apologia de la vida comunitària, ell fa una interpretació oposada, vol l'extermini de la llibertat individual, per conduir a l'alienació dels éssers humans dins una religió, secta, o  moviment polític. Aquesta és una altra negació de la llibertat, però no llunyana de la que fa avui dia que molts éssers humans no qüestionin les opinions oficials, i quan parlo d'opinions oficials, també entren les de l'oposició consentida. Al cap i la fi, la consciència té avui diu molts treballadors a l'ombra que s'encarreguen de transmetre el pensament que resulta acceptable, i productiu. La societat dels espectadors en la que avui vivim, predisposa a la població a ser víctima de filosofies i polítiques manipulades.


Deia Karl Marx: "Quant més posa l'ésser humà en déu menys reté en si mateix". Un principi que molts subscriurien, però el problema és que déu avui dia té altres noms, i això fa que aquest principi de la llibertat que guarda la frase de Marx, a molts se'ls torni difús quan en comptes de déu parlem de propietat, moda social, consum, diners,  imatge,  etc.. Con veieu avui hi ha déus per tots el gustos, però l'alienació pot arribar a ser la mateixa.