Muere el periodista Carlos Sentís a los 99 años
El laureado consejero de dirección y articulista de 'La Vanguardia' fue célebre por sus coberturas de los juicios de Nuremberg.
Barcelona. (Redacción).- El periodista, escritor, político y consejero de dirección y articulista de La Vanguardia, Carlos Sentís, ha fallecido este martes enBarcelona a los 99 años de edad.
Nacido el 9 de diciembre de 1911 en la ciudad condal, Sentís estuvo toda su vida vinculado al periodismo y fue testigo de los grandes acontecimientos del siglo XX siendo célebre su cobertura del final de la Segunda Guerra Mundial y, en concreto, de los juicios de Nuremberg.
Además de periodista, Sentís también pasó por la política siendo elegido diputado por la UCD durante la transición democrática y uno de los máximos artífices del retorno del presidente de la Generalitat, Josep Tarradellas, del exilio. Sentís fue además conseller sin cartera durante el mandato del propio Tarradellas, entre 1977 y 1980.
http://www.lavanguardia.com/cultura/20110719/54187802719/muere-el-periodista-carlos-sentis-a-los-99-anos.html
A alguns ens han ensenyat d'altra manera, qualsevol pot qüestionar-nos quan diem que varem tenir tantes oportunitats en el passat de situar-nos en una bona posició, que només era qüestió de seguir el vent favorable, llençar les idees a les escombraries, i apuntar-se a la corrent ideològica del possibilisme.
Més val no explicar res, perquè en aquest país la moral que hi ha és una moral materialista, almenys la que hi ha ara. Es valora guanyar diners, o viure per treballar. Son les conseqüències de ser en un país de tractants i comerciants, de petits burgesos afamats, ja que molts i moltes ho porten a la sang això de comprar, vendre, estalviar, treballar com a formiguetes per guanyar-se el futur. Per cert, quin futur? Si demà et diuen que estàs malalt o malalta, i demà passat te'n vas al canyet. ( El Canyet esta a la carretera de Montcada a Badalona, anomenada carretera de la Vallensana, però canyet és el lloc, segons el diccionari, on es llencen les bèsties mortes, les restes de vísceres i animals malalts ) I que son alguns d'aquest país sinó animals malalts, però en el fons tots som animals.
S'ha mort en Sentís, un altre Samaranch, però aquest revestit amb una pàtina de catalanista, d'aquells catalanistes que van entrar per la Diagonal amb les tropes feixistes l'any 1939.. Ara se li perdona, és clar, si els que manen aquí son el mateixos, fills, nets d'aquestes suposades classes "catalanistes". Els que quan convé pacten amb el diable, es digui Primo de Rivera, Franco, Aznar. No importa massa si el país se'n va a la merda. No és important que la joventut del país vagi a una massacre al front de guerra, no és important que prohibeixin el català, afusellin el president de la Generalitat i uns milers més, portin la meitat del país a l'exili, o als camps de concentració o presons. Amb el discurs de la responsabilitat i l'ordre, ens diuen: ara és el millor, el país ja se'n sortirà, pot esperar. El que no diuen és que les seves butxaques si que no esperen, per això cal salvar-les.. I com el país és ple de rucs, com els que abans descrivia, se sent aquell discurs: s'ha de fer cas als de dalt que son els que donen feina i creen riquesa, s'ha de confiar amb ells que saben el que és el millor pel país català.
Sentís preferí anar a denunciar els crims de Hitler, que denunciar els de Franco, que eren tant macabres i massius com els del primer. No us estranyeu, aquesta cultura de mirar cap una altra banda és la cultura oficial, jo la veig cada dia a Ripollet mateix, mirar uns crims llunyans per tapar els propers. Sentis va situar-se en el prestigi intel·lectual, era fàcil per qualsevol mediocre pro-règim aconseguir-ho, el feixisme espanyol no tenia intel·lectuals, i Espanya era un solar vuit d'intel·ligència, tots els qui pensaven eren a l'exili, la presó o estaven prohibits. Tampoc ningú amb una mica de criteri, intel·ligència o dignitat volia participar en aquell règim. Només els que miraven l'ambició i la butxaca. Tenir poder canvia a la gent, al més pallús doneu-li capacitat de dirigir un parell de gats, i quant més ignorant i afamat és, més es transforma.
Va venir la transició i Sentis es va fer demòcrata, calia maniobrar per deixar el vell poder darrera la cortina, que no es toques res per continuar decidint des de les ombres. Què millor que la UCD, un partit fet des del poder per maquillar el poder. Finalment: com neutralitzar Catalunya ? Doncs portant el vell vividor d'en Tarradellas des de Sant Marteen ( Provença-França). El residu de la Generalitat republicana a l'exili ( Si voleu saber qui era Tarradellas llegiu el llibre que sobre ell va escriure en Josep Benet, és un totxo però val la pena ). I
Sentis de diputat de la UCD, va passar a conseller de la Generalitat provisional. Algú amb plantes de verdura al cervell em va dir que portar en Tarradellas havia estat l'únic acte rupturista de la transició, em vaig haver d'agafar a un arbre del carrer per no caure. Què m'havia de dir un ex-seminarista que aspirava a jesuita i ho va deixar per la cultureta del paiset després de fer-se mig Hippy. Cago'n!
El país esta fet oficialment d'aquesta colla de remena cireres com en Sentis i tants altres que han vingut darrera i vindran. Però més enllà hi ha tota una gent que ha treballat i patit en silenci des de molts anys rera, que son els que fan el país de veritat, son els que treballen amb honradesa, que volen fer les coses per que creuen que s'han de fer. Els que no s'aprofiten dels vents favorables i saben dir no quan cal, que els importa tres "pitus" que el seu nom estigui o no escrit en un diari, o surti a la tele. Ni volen manar ningú, i si pot ser tampoc volen que ningú els mani. Deixeu les regnes del país del canyet per tots aquest putrefactes de l'ambició, deixeu-los l'afany de riquesa, nom i poder. Entre tant, la resta anirem dient el que ens roti mentre ens deixin parlar o escriure, ells riuran des de dalt, nosaltres des de baix. Algun dia potser canviaran les coses, almenys ens resta l'esperança.
