Venezuela ordena regreso de embajadores europeos tras disculpa a Evo Morales
Un comunicado divulgado por el Ministerio de Relaciones Exteriores de Venezuela informó que se ha ordenado el regreso de representantes diplomáticos de este país en España, Francia, Italia y Portugal, naciones involucradas en el incidente aéreo del presidente de Bolivia, Evo Morales.
El Ministerio de Relaciones Exteriores de Venezuela divulgó un comunicado que manifiesta que el Gobierno de ese país ha dispuesto emular la decisión del Estado Plurinacional de Bolivia, que ha ordenado el regreso de sus embajadores a España, Francia, Italia y Portugal.
Tras esta determinación, los representantes diplomáticos venezolanos retomarán sus funciones en esas naciones.
La orden de retorno a los embajadores bolivianos se dio luego de aceptar las palabras de disculpa de los gobiernos europeos tras la inadmisible acción que impidió el viaje de regreso del presidente Evo Morales, perpetrado el pasado 2 de julio de 2013, con la exigencia de que esta hecho violatorio de los derechos internacionales no ocurra nunca más.
El presidente de Bolivia, Evo Morales, expresó en días pasados que el secuestro del que fue víctima por parte de los mencionados países, es una muestra de la soberbia que las naciones europeas mantienen con países de Latinoamérica.
El texto indica que "el Gobierno de la República Bolivariana de Venezuela está ordenando igualmente el regreso de sus Embajadores y Jefes de Misión en España, Portugal, Francia e Italia, con la exigencia que una situación como ésta, violatoria del derecho internacional y claramente discriminatoria y prejuiciada, no ocurra nunca más".
Lea a continuación el comunicado íntegro
REPÚBLICA BOLIVARIANA DE VENEZUELA
MINISTERIO DEL PODER POPULAR PARA RELACIONES EXTERIORES
COMUNICADO
El Gobierno de la República Bolivariana de Venezuela ha tomado debida nota de la decisión del Gobierno del Estado Plurinacional de Bolivia, el cual aceptó las palabras de disculpa de los Gobiernos europeos frente a la inaceptable, inadmisible y violatoria acción que le impidió continuar su vuelo de regreso a La Paz, Bolivia, el día 02 de julio de 2013 y ordenado el regreso de su Embajadores en España, Francia, Italia y Portugal.
El Gobierno del Estado Plurinacional de Bolivia ha ordenado el regreso a los países europeos de sus Embajadores en España, Francia, Italia y Portugal y, en consecuencia, el Gobierno de la República Bolivariana de Venezuela está ordenando igualmente el regreso de sus Embajadores y Jefes de Misión en España, Portugal, Francia e Italia, con la exigencia que una situación como ésta, violatoria del derecho internacional y claramente discriminatoria y prejuiciada, no ocurra nunca más.
Els governs anomenats "progressistes" de Llatinoamérica són com els gossos petaners: borden molt però no mosseguen. Tant en les seves relacions amb els propis veïns, com amb els països del primer món, els dirigents polítics treuen foc pels queixals, i fan gestos simbòlics de curta durada.. Llatinoamérica pot permetre's aquest tipus de dirigents, la societat és variada i rica, però el que mai pot permetre's és tancar les portes de les relacions amb els principals clients a qui ven i a qui compra. Tot plegat, de vegades recorda aquells amors apassionats de l'adolescència: ara m'enfado per has mirat una altra, ara t'estimo tant que no et deixaré mai.
Forma part del caràcter llatí tot plegat? En part si, i en part és la política de cara a la galeria interior. Països plens de masses ressentides per la pobresa, les quals els agradaria viure en països rics, o almenys ser com els habitants dels països rics; al mateix temps, davant l'impossibilitat de viure així, es conformen en envejar els qui tenen un nivell de vida superior. Tots aquests discursos, avui allà encara tanquen files, i donen vots. I no sols és una qüestió imperial, de tercer món, o d'explotació. Sinó que també és una deficient maduresa política, i una greu manca de profunditat cultural. S'ha de tenir en compte que aquells països són fills del jacobinisme, i estan marcats a foc per un discurs nacionalista que els nens aprenen a les escoles des del primer dia que entren.
Forma part del caràcter llatí tot plegat? En part si, i en part és la política de cara a la galeria interior. Països plens de masses ressentides per la pobresa, les quals els agradaria viure en països rics, o almenys ser com els habitants dels països rics; al mateix temps, davant l'impossibilitat de viure així, es conformen en envejar els qui tenen un nivell de vida superior. Tots aquests discursos, avui allà encara tanquen files, i donen vots. I no sols és una qüestió imperial, de tercer món, o d'explotació. Sinó que també és una deficient maduresa política, i una greu manca de profunditat cultural. S'ha de tenir en compte que aquells països són fills del jacobinisme, i estan marcats a foc per un discurs nacionalista que els nens aprenen a les escoles des del primer dia que entren.
Els dirigents polítics d'allà es troben limitats en molts casos, agafats de mans per moltes raons: el poder de les oligarquies locals, la influència de les potències exteriors, el poder de les multinacionals..etc. Com que no poden combatre obertament això, o fins i tot, canviar-ho radicalment; opten pels discursos, els gestos arrauxats, i les amenaces..Després per darrera han de pactar amb tots aquests poders, i intentar guanyar-se un marge per fer coses per la població, si és que realment tenen capacitat, i voluntat de fer-ho.
Moltes vegades els europeus, sobretot els fills de les lluites socials, encara emmirallats pels discurs comunista, o per la propagada de l'antiga URSS, o per les lluites guerrilleres, etc.. S'empassen els discursos d'un sol glop, i sense guarnició (ni patates, ni arròs). Diguem que pateixen d'aquella premissa que va expressar molt bé Kant: no veure el món tal com és, sinó com un mateix és.
Per sort, tots aquests viuen lluny, sort per ells. Si visquessin en aquells països, els mateixos militants dels partits als qui defensen aferrissadament, se'ls traurien de sobre per radicals. No es pot anar pel món pintant paradisos polítics i socials inexistents. Moltes vegades penso que tot plegat els serveix per justificar la seva vida, creure en una mena de religió política, o fins i tot, per treure avantatges econòmiques; guanyar-se un espai que no podrien guanyar-se per una manca de pòsit cultural, i de capacitat de raonament. Tots aquests haurien d'aprendre que hi ha una cosa que es diu discurs, i joc polític, i els dirigents utilitzen sempre les masses per un profit propi, o per un profit col·lectiu. Les coses en política canvien molt ràpidament.
Entre tant, malgrat tot, la gent d'allà continua vivint la seva realitat amb molta duresa, o no. Perquè també hi ha els que sempre paren la mà, i es gronxen en el assistencialisme sigui estatal, social, cooperatiu exterior. En aquest tema, fins i tot "els imperialistes" juguen a guanyar-se adeptes: campanyes mèdiques d'institucions nord-americanes vacunen o fan revisions mèdiques periòdiques, governs europeus, i occidentals paguen infraestructures arreu. Algun penjat de per aquí diria: si es imperialista no ho vull. I allà la gent se li tiraria al coll, el tiraria al riu perquè se l'emportés l'aigua.. Una cosa és la ideologia, i els principis, i una altra és una mena de sectarisme racista-polític..
Més valdria sempre conèixer, i escoltar la gent, no pas seguir cegament partits i dirigents; aquests darrers passen, el poble continua. Deixar-se portar per una retòrica que els polítics dominen molt bé, es creure un conte que amaga realitats, i matisos que el qui creu cegament en la paraula no pot dirimir.
Moltes vegades en el món polític d'esquerres hi hagut una afartament de retòrica darrera la qual no hi havia res, ni una sola idea de canvi per portar endavant. En molts casos, massa retòrica revolucionaria, al final ha donat pas a una burocràcia anquilosada més inepte, corrupte, clientelar, antidemocràtica, i anti popular que no pas la que podia haver-hi hagut abans.. D'això se'n diu anar enrere, com els cargols.
Moltes vegades en el món polític d'esquerres hi hagut una afartament de retòrica darrera la qual no hi havia res, ni una sola idea de canvi per portar endavant. En molts casos, massa retòrica revolucionaria, al final ha donat pas a una burocràcia anquilosada més inepte, corrupte, clientelar, antidemocràtica, i anti popular que no pas la que podia haver-hi hagut abans.. D'això se'n diu anar enrere, com els cargols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada